Poblat indígena d’Ensérune

Ensérune és un cas únic en el paisatge arqueològic del sud de França. És un oppidum celta que destaca per ser un dels primers jaciments de la regió recolzat per un museu creat al final de la Primera Guerra Mundial. La història de l’oppidum comença el 1916 amb el descobriment d’un conjunt excepcional de tombes de guerrers celtes, ricament dotades, que va contribuir a la seva celebritat mitjançant la creació d’un dels primers grans projectes d’escola d’arqueologia centrat en aquest jaciment, i sota la direcció de la Universitat de Montpeller des dels anys cinquanta del segle XX. Un segle d’excavació de la necròpolis i l’assentament protohistòric van permetre la creació d’una col·lecció única al sud de França: armament celta, ceràmiques gregues, itàliques i ibèriques, inscripcions ibèriques úniques a la Gàl·lia, i tota una mostra d’ornaments que constitueix una referència de la joieria celta i mediterrània.

El turó d’Ensérune s’ubica prop de l’antiga ciutat de Béziers, constituint un punt d’encreuament històric entre la badia d’Agde, una colònia portuària grega, i els districtes miners de la Muntanya Negra, rics en coure i plata. L'assentament protohistòric se situa en una ruta estratègica que uneix el món ibèric amb la Itàlia etruscorromana a través de les rutes heracliana i domiciana que passaven al peu d’aquest l'oppidum.

Aquesta dimensió particular d’Ensérune explica, en part, l’èxit de l’oppidum des del segle VI aC fins al I dC. Ensérune proporcionava un lideratge real com a plataforma d’intercanvis econòmics (vins, cereals, minerals, etc.) i culturals (monedes, escrits, arquitectura, religió, etc.) entre quatre de les grans civilitzacions mediterrànies: celta, grega, romana i íbera. La riquesa dels materials descoberts a les prop de 500 tombes de la necròpolis d'Ensérune datades entre la segona meitat del segle V aC i finals del segle III aC dona testimoni d’aquest jaciment excepcional de l’Occitània francesa.